dilluns, 9 de març del 2009

“NO EM DEIXIS MAI” d’ISHIGURO


- És un llibre inquietant. Potser aquesta és la impressió més general de la lectura del llibre “No em deixis mai” . És una novel·la de ciència –ficció, narra un malson o apunta a una realitat cada cop més propera? La possibilitat de crear clons humans destinats a ser donants d’ òrgans va encetar el debat. I en ell, sorgeix necessàriament la qüestió ètica. És reprovable aquest fet? Quins són els límits de la enginyeria genètica?
En tot cas, pensam que l’ autor es posiciona davant d’ aquest tema. Les seves criatures semblen aparentment deshumanitzades, però cerquen establir lligams, viuen l’amistat i l’amor, i són capaces d’ expressar emocions i sentiments mitjançant la creació artística.. Ishiguro intenta demostrar que estan dotades d’ànima.

Un altre tema de fons és la funció de l’ educació. Aquesta apareix al llibre com l’acceptació acrítica del sistema i en aquest sentit dóna bons resultats perquè els personatges protagonistes no es plantegen en cap moment transgredir-lo ni cercar que hi ha més enllà. Gairebé sense preguntes ni curiositat ( sols comenten els rumors), accepten amb resignació la vida que els hi ha tocat viure, sense futur. Ningú no surt del carrerany ni se salta cap norma. L’individu no existeix com a tal. Sobta i costa entendre la submissió, la passivitat davant aquest destí assignat. Algunes persones van relacionar l’argument de “No em deixes mai” amb el de pel·lícules de ciència ficció o els va fer pensar en una granja on els animals són criats per anar a l’escorxador i viuen feliços.
Altres van considerar que tots, d’ una manera o altra, també vivim dirigits, condicionats i sotmesos, tot i que preferim creure que som lliures.

Quant al lloc on viuen els protagonistes, l’ escola sen’s presenta com un espai idíl·lic, tancat i aïllat, on el món exterior està desdibuixat i una atmosfera especial envolta els personatges. Les paraules naixement i mort són tabús i es substitueixen per eufemismes com “arribar a terme”. Tanmateix hi estan segurs i se’n senten orgullosos.
Com a marc de fons d’aquest espai idíl·lic on viuen els personatges, s’intueix una societat britànica fragmentada que reprodueix una educació classista. Primer ajuda i es preocupa dels éssers que ha creat i després els dóna l’esquena, lliurant-los al seu destí.

És tracta d’una història brillant i plena d’emoció en els darrers capítols. També trista, incita a la compassió. En general costa agafar el fil argumental i mentre que a algunes persones la història els captivà de bon principi a altres fins a la meitat no els despertà prou l’interès. Mentre una persona comenta que no el tornaria a llegir en cap cas, una altra deia que quan el va acabar sentí la necessitat de tornar al principi.
És una història cinematogràfica, en llegir-la sembla talment com si veiessis una pel·lícula.

Tot i la tristesa que traspua tampoc cal ser pessimistes, mai no hem de perdre l’esperança. El gènere humà és capaç de les majors crueltats i també de realitzar grans gestes.

COMIAT DEL GRUP DE LECTURA. “El noi del pijama a ratlles” de John Boyne


Dissabte dia 17 de maig de 2008 vam concloure les trobades del grup de lectura d’aquest curs. Ens acompanyà el professor Joan-Carles Mèlich, qui ha dirigit les mateixes lectures al seminari “Temps de lectura” de l’ ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona. Després d’una breu introducció, començà com sempre ho fa: què us ha semblat el llibre ?
No exposarem aquí les diferents opinions ja que és difícil transcriure tot el que es va comentar, però a grans trets es va definir el llibre com allò que indica el seu subtítol en anglès i que no dur a la versió catalana ni castellana: una faula. El llibre és ple d’elements simbòlics: la coincidència en la data de naixement dels dos fillets protagonistes, el pijama de ratlles... Varem parlar dels personatges, de la visió innocent de l’ infant i de la doble intenció amb què s’usa el llenguatge, del nazisme i del procés del despersonalització a què sotmetia els presoners, del paper de l’església, etc. Es va parlar també de pel·lícules i d’altres llibres relacionats amb el tema.
En definitiva, com va dir Joan-Carles Mèlich empram el text com a un pretext, l’ aprofitam per rallar d’altres temes que ens interessen amb una actitud d’escolta i disposats a repensar allò que hem dit. Subratllaríem aquest darrer apunt “la disposició a escoltar i a repensar el que hem dit” com a l’ actitud que ha de caracteritzar la participació en el grup de lectura. No és poca cosa , això, però val la pena intentar-ho!

ELOGI DELS GRUPS DE LECTURA

Elogi dels grups de lectura

Jaume Cela

Perspectiva escolar n. 323, març 2008 . Publicació de Rosa Sensat (pàgina 81)

Avui toca. Un dimarts de cada mes. I avui és dimarts. Dins la cartera porto el llibre que he llegit i que comentarem al grup de lectura. Som una colla que ens trobem perquè volem, perquè ens agrada llegir i perquè ens apassiona compartir el que ens il.lumina o ens enfosqueix cada lectura.
Aprofito el viatge per mirar els apunts que havia pres, els moments que em semblen més destacats de la novel.la. Per què vaig remarcar aquest fragment ? Òndia, em faig vell i la memòria ja comenta a ser un colador.

Arribaré a la sala on ens reunim. Ens saludarem. Intercanvis en grups petits. Ei, com va tot ? I què fan els fills ? Què dius, ara ? Mira quin article vaig trobar ? Què em recomanes de cine ?

Anirem seient i començarem oficialment la sessió. Joan Carles Mèlich, mestre de cerimònies d’aquest ritual que mostra la nostra humanitat necessitada de la veu dels altres, preguntarà : Bé, què us ha semblat el llibre ? El comentarem, canviarem impressions, justificarem això i allò altra. A vegades, la discussió s’escalfarà. Argument contra argument. Una opinió al costat d’una altra. Respecte escrupulós a la persona que expressa el seu parer sense por a perdre punts, sense que la seva imatge quedi compromesa i deteriorada. Ben a l’inrevés : la teva opinió em fa crèixer. La desitjo, perquè hi ha desig en tot aquest procès. Contrast d’idees. Crítica.

I riem, riem molt. I em sembla que quan falta un membre del grup el trobem a faltar. Fins i tot gosem imaginar què diria. I encara més : fins i tot, em sembla que ens estimem.

Acabarem la sessió i tornarem cap a casa més rics en tot. Més rics en aquella saviesa que dóna saber-te humà entre humans. I amb ganes de millorar.

diumenge, 8 de març del 2009

EL LLIBRETER

El Blog " El Llibreter" destaca per la qualitat dels seus comentaris sobre llibres i literatura. Si clicau damunt la imatge podreu accedir en aquest blog.

dissabte, 7 de març del 2009

diumenge, 1 de febrer del 2009

EL PLAER DE LA LECTURA

L'ESPECTRE SE'N VA


L'espectre se'n va de Phlip Roth. Nathan Zuckerman torna a Nova York, la ciutat que havia deixat onze anys abans. En aquest temps, Zuckerman no s’ha dedicat a altra cosa que a ser escriptor: sense veus que el destorbessin, sense mitjans de comunicació, sense amenaces terroristes, sense dones, sense notícies, sense res més a fer que la seva feina i suportar l'envelliment. Zuckerman camina pels carrers de la ciutat com un fantasma i aviat estableix contacte amb tres persones que trenquen la seva solitud tan ben protegida. Implicat de sobte amb sentiments com l’amor, el dolor, el desig i l'odi, Zuckerman viu un drama interior d'alta intensitat dramàtica. Emparentada amb algunes de les primeres novel·les de Philip Roth, la comèdia melancòlica The Ghost Writer; el contrapunt entre realitat i imaginació de The Counterlife; els diàlegs característics de Deception, l'espectre se'n va torna a l'estil i als temes incomparables de Roth, així com un pas impressionant cap a una nova fase en el seu compromís insaciable amb la ficció.

Ver mapa más grande